La guineu andina

Per raons de treball, he tingut la necessitat de viatjar a Xile diverses vegades, i durant aquestes estades sempre he intentat aprofitar l’oportunitat per conèixer quelcom del pais. Un dels moments més especials va ocórrer el 8 d’octubre de 2016 a la serralada dels Andes, més concretament a la llacuna de Maule, on de sobte va apareixer. Sense massa por i amb prou curiositat.

La guineu andina (Lycalopex culpaeus) és única per al costat occidental d’Amèrica del Sud, des de l’Equador fins al extrem sud de la Patagònia i la Terra del Foc. El seu territori preferit es troba als vessants occidentals dels Andes, on té un camp obert per caçar, però també bosc caducifoli per descansar i amagar-se.

És el segón cànid més gran d’Amèrica del Sud, només superat pel llop de melena o aguará guazú. Tant les cames com el cap són vermelloses; el ventre, el coll i la boca, blanc; i l’esquena, gris ratllat negre. La cua està molt poblada de pèls grisos, que es tornen negres cap a la punta. Els espècimens de la zona continental sud-americana pesen entre 5 i 7 kg, però la subespècie de Terra del Foc és significativament més gran, arribant als 14 kg.

Durant bona part de l’any prefereixen la solitud, i és al final de l’estiu quan es formen les parelles per a la cria. El seu cau està preferentment en una cova entre les roques, i el seu entorn es converteix en una espècie de rebost, on amaguen el resultat de la caça fins que decideixen alimentar-se.

El període de gestació és d’uns dos mesos i, després de dos mesos més, els cadells ja són prou forts per seguir els seus pares i aprendre a caçar. La família se separa a finals de desembre, després de cinc mesos junts.

Les guineus andines són predadores oportunistes, i s’alimenten principalment de rosegadors, llebres europeus, bestiar domèstic, quirquinchos i guanacos juvenil, però també de fruits de plantes autòctones i carronya.

El 1915, la llebre europea es va introduir a Xile causant efectes molt negatius sobre la biodiversitat autòctona. Afortunadament, carnívors com aquest es van convertir en depredadors naturals de les llebres, ajudant a controlar la seva població i restaurar l’equilibri als ecosistemes.

L’home s’ha convertit en el seu pitjor enemic reduint els seus espais naturals i reduint la població com a resposta als seus atacs a la ramaderia per alimentar-se. La conclusió és que l’espècie està en perill, encara que afortunadament la seva població és estable en aquest moment.