M’agrada que els plans surtin bé. Aquesta era la frase preferida d’un entranyable personatge de ficció de joventut. A mi, com a ell, també m’agrada, i és per això que quan preparo una sortida amb un objectiu, intento planificar-la-per poder tenir èxit.
Des de fa ja temps tinc una imatge al cap. Una visió protagonitzada per grup d’arbres inundats a la base, amb el seu reflex sobre l’aigua, envoltats per una boira suau i en un moment de matinada. Un somni és un somni diuen.
Per aquesta imatge conec un bonic lloc al pirineu, l’Estany Noir (llac negre) de Bulloses. I el moment que imagino és a la tardor.
El primer divendres de novembre vaig consultar la meva web meteorològica favorita i semblava que l’endemà podrien donar-se les condicions. De manera que em vaig aixecar molt aviat i em vaig desplaçar a la zona.
Des de l’aparcament s’ha de caminar-uns 40 minuts fins al llac. Durant aquest trajecte, tot i ser encara de nit, ja començava a entreveure que la boira potser no hi sería.
En arribar, els meus temors no només es van confirmar, sinó que van empitjorar. L’escassetat de pluges dels últims mesos feia que els arbres no estiguessin coberts per l’aigua com hagués estat normal.
A per augmentar la meva desgràcia, el matí era nuvol. Tant com per no fer visible la càlida llum del sol.
Zero de tres. Fracàs total vaig pensar. Però ja hi era allà, i vaig optar en buscar alguna cosa que em cridés l’atenció mentre pregava per un cop de sort i que una mica de boira fes acte de presència.
Recorrent la riba el vaig veure. El vaig mirar i remirar, començant a reconèixer la sort que tenia en realitat.
Un fotògraf a qui admiro és el Niall Benvie. En el seu portafoli es poden veure imatges d’animals i plantes sobre un fons totalment blanc, obtenint un resultat impactant i preciós.
D’aquesta manera vaig canviar la meva visió inicial per una altra.
El reflex dels núvols al llac i la llum natural del moment potser podrien permetre envoltar la meva troballa i el seu reflex en un blanc immaculat.
Vaig nuntar el trespreus. Vaig assegurar la càmera. Vaig corregir diverses vegades l’enquadrament. També fixava dos filtres per ajudar-me a controlar el contrast i l’exposició. Finalment disparava. Van ser diferents intents fins quedar satisfet amb el resultat d’una imatge que inicialment no estava buscant.
De vegades passa que la mala sort no ho és en realitat☺.
Leave a reply