A la població pirinenca d’Alinyà, es troba l’Espai Natura Muntanya d’Alinyà (https://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ca/espais-natura/muntanya-dalinya). Centre que afavoreix espècies com la guineu amb el seu treball de recuperació de fauna salvatge.
L’entrada anterior del blog (https://conlosojosdeshu.com/ca/pagina-dinici/principal/blog/) era dedicada a el voltor i la seva funció com a iniciador d’una cadena alimentària de la qual es veuen afavorits altres animals.
Quan els voltors detecten menjar durant el seu vol, no s’acosten immediatament. En el sòl resulten maldestres i lents pel que descendeixen només quan estan completament segurs que no hi ha cap risc per a ells. Aquest és el motiu del seu vol en cercles. Assegurar-se que la presa està realment morta, i que no hi ha depredadors.
Però aquest vol en cercles també resulta un avís per a altres habitants de la zona. Hi ha menjar !!!!.
De les restes que els cuidadors van deixar per al voltor, també van treure profit el corb i la guineu. Però com en tots els ordres de la vida, cal respectar la jerarquia. Fins que la colònia de voltor no es va asserenar, ningú es va atrevir a aparèixer.
Qui primer va fer acte de presència va ser un grup de tres corbs. Els voltors, que estaven en plena digestió, no els van parar gaire atenció.
Però al poc temps va aparèixer una guineu. Al principi es va mantenir en l’espessor a una certa distància, però finalment es va atrevir a entrar al clar.
I això sí que va alterar a la colònia, que aixecava el vol de forma lenta i descompassada.
La solitaria guineu va passar a manar en el territori, sense ser molestada per uns corbs que es mantenien a una certa distància.
La guineu és una supervivent que utilitza tots els recursos que estan al seu abast. És capaç de caçar, però també d’aprofitar els regals que es posen a la seva disposició en forma de restes d’un festí de voltor.
En temps d’escassetat, la guineu emmagatzema el menjar sobrant en petits rebosts prop del seu cau, de manera que pugui recórrer-hi quan li sigui necessari. Aquest mecanisme de repartiment és la seva manera de ser previnguda i no posar tots els ous en la mateixa cistella. Al cap i a la fi, la seva escassetat és la de tots.
D’aquesta manera es va passar tot el dia apareixent, marxant amb una peça, i tornant a aparèixer per repetir l’operació.
Em va cridar l’atenció la seva forma de buscar el menjar. No es limitava a recórrer el terreny buscant les restes visibles. Més aviat es dedicava a rebuscar entre les pedres i sota elles, intentant treure partit de la manca d’atenció d’altres.
També em va resultar interessant veure que en tot moment estava alerta. Malgrat que en els nostres dies gairebé no hi ha depredadors que la puguin amenaçar, qualsevol so la tensionava i la preparava per a la fugida.
En el moment que va començar a caure el sol, la guineu solitaria va desaparèixer definitivament, i passat un temps prudencial sortíem de l’aguaït.
A la zona habita una parella de trencalòs, i també esperàvem que baixessin, però això no va succeir. El trencalòs és un animal molt temorós i poc amant de tenir a prop una guineu rondant. Segurament va optar per acostar-se algun dia després. Al capdavall, ell no ha de competir amb ningú pel seu plat favorit.
En qualsevol cas, i malgrat el probable efecte que va tenir sobre el trencalòs, l’aparició de la guineu va ser una grata sorpresa, i el post acabarà amb algunes imatges finals seves.
Leave a reply